Sovint, entre classes, assajos, trajectes, arpegis, nits mal dormides, bolos mal pagats... em pregunto si estudiar música en aquesta societat és “allò tan bonic”, tal com ho descriu la gent que no està relacionada amb el món de la música quan tu expliques el que estudies. Estudiar música és un privilegi o un sacrifici? Som afortunats o fem el paperina? Vivim per la música o malvivim per la música?
Vaig plantejar-me molt seriosament això quan, fa un parell d'anys, vaig conèixer un músic senegalès. En saber que jo volia estudiar música (més del que ja sabia? Si des de petita era música, per què volia estudiar més?) i va buscar la meva complicitat parlant-me de lo bonic que era fer música. Que calma els nervis. Soluciona els problemes. Tranquil·litza l'ambient. Crea amistat. Amoroseix l'ànima. Aquell dia faltava una setmana per a l'inici de les proves d'accés a l'ESMuC i vaig pensar que en el nostre sistema la música és precisament el contrari de tot el que ell explicava. Em vaig adonar que hi havia alguna cosa que fallava.
Si comptem totes les hores que ens passem tocant el nostre instrument en surten moltíssimes. Escales, cops d'arc, apregis, el so, l'articulació, tonalitats extravagants, estudis que posen al límit les nostres capacitats tècniques, concerts, concertinos, capritxos... Espera, també assagem amb el grup de cambra... oh, volia dir amb elS grupS, ja que de fet tenim mil projectes oberts en la recerca d'allò que ens ompli més i d'un espai de creativitat que ens permeti guanyar-nos la vida, mica en mica, amb el que ens agrada (sé que esteu dubtant... però això és un altre tema). També toquem en orquestres, combos, en els cursos, seminaris... Moltes, moltes hores tocant. Però de totes elles, quantes les dediquem a fer música espontàniament? Sense pensar en el resultat. Pel gust de fer-ho. D'acord, sí, ens agrada tocar. Però no em refereixo a això. Estic parlant d'aquelles vivències musicals on la tècnica, el so, les notes, les lletres... no importen en absolut. On no hi ha regles d'harmonia ni de contrapunt: només existeix la pura intuició, la llibertat per imaginar i per inventar, jugar amb la música, recordar... Tots aquells coneixements que hem anat adquirint aquí ens serveixen per alliberar-nos, investigar.
Se senten frases de l'estil...
“Com començava aquella...?”
“Espera, en quin to estàs?”
Se senten segones veus.
“Solo de shaker!”
I tu sacseges l'instrument que acabes d'improvisar amb llenties dins un saler.
“Tens algun altre instrument per aquí?”
Mig intentes reproduir els acords que recordes.
“No, no, aquí crec que fa un... Fa, sí, i després... sí, sí, ara Sol...”
La lletra, en anglès, es converteix en un na-na-nà sospitós.
“Eh, coneixeu aquesta?”
Són aquells moments musicals que omplen. No sona afinat. La lletra no és correcta. Ens mengem una estrofa si el que ens ve de gust és cantar la tornada. Els acords originals no són aquests. Bandes sonores de la infància.
És una estona màgica, de compartir. Un s'oblida per fi de tot allò que el preocupa de la música. Un s'entrega amb sinceritat al que el mou de debò, això és el que ens fa viure la música, no pas l'angoixa d'aconseguir l'èxit en allò reconegut: frustració assegurada. I ningú desitja aquest sentiment! Ha de canviar alguna cosa, més val que hi comencem a pensar.
