13 cançons d'aquí a la vora. Cor de noies de matadepera

Havien insistit molt perquè anés a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves que fan un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres músics, és tot el que m’havien dit. Es van apagar els llums i l’espectacle va anar tot rodat des del principi fins al final. El vaig viure amb molta intensitat des de la meva cadira de públic, volent participar a l’escenari des el primer silenci entre el xivarri del públic i el primer so musical.

Em vaig adonar que no es tractava d’una coral com les que coneixia fins aleshores, amb un recull de cançonetes tradicionals per omplir repertori, ans el contrari: un espectacle rodó on tot estava cohesionat i justificat.

El repertori inclou cançons majoritàriament estròfiques, que expliquen històries que trobem sovint com el mite de la transformació (on ella és perseguida pel seu amant i perquè ell no l'atrapi es converteix en ocell, peix de la mar, herba... sense poder escapar perquè l'amant es converteix de seguida en caçador, pescador, la terra), històries d'enganys, noies que esperen els seus marits, alguna cançó de bres. Un conjunt de veus femenines (cantant a una, dues, tres, quatre veus) acompanyats per un contrabaix, un acordió i percussió (de vegades una guitarra substitueix l'acordió). Els arranjaments són molt frescos i vius, fets pels mateixos instrumentistes que de tant en tant deixen els instruments i acompanyen cantant el cor: alguna corranda improvisada, bordons, percussió corporal... Les noies dalt de l'escenari canten, ballen, piquen de mans, es mouen i sobretot riuen i transmeten pels ulls. Arriba passió, bon gust, felicitat per aquells moments tan bonics, amor (vers tot el que estan fent: les històries que expliquen, les harmonies que canten, el ritme que piquen amb les mans i els peus...) i sobretot molta energia. 

Aquelles noies cantaven molt segures i contentes malgrat (malgrat?) ser només 13. Es miraven entre elles, reien, una complicitat increïble flotava per l'escenari i es repartia com si fos encens per la sala. La idea de "compartir" s'havia materialitzat aquell diumenge a la tarda.

De seguida em vaig posar en contacte amb qui calgués per anar a cantar en aquell cor. Per sentir i transmetre aquella passió, aquella alegria! No es requereix d’estudis musicals ni de cant, em van dir. Fabulós. Només calia que en tinguessis ganes.

I així mateix als assajos vaig poder comprovar com de fresc era aquell cor sense obsessions per l’afinació, les preocupacions de núvols a les cordes vocals, les diferències entre sopranos i contralts... però en canvi, amor per allò que feien! I això sí, amb la consciència d’un director que té l’orella molt ben posada, i uns músics meravellosos que posen el toc musical allà on les veus hi deixen els seus cors.

Vaig insistir molt perquè vinguessin a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves, que fan un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres músics, és tot el que vaig dir. Es van apagar els llums i l’espectacle va anar tot rodat, des del principi fins al final. I aquest cop també el vaig viure amb molta intensitat, participant a l’escenari des el primer silenci entre el xivarri del públic i el primer so musical.

http://www.youtube.com/watch?v=oCGiQVBUii4

http://www.myspace.com/cordenoiesdematadepera

Concerts de Nadal (II)

Ara em trobo en un altre lloc dins el mateix esdeveniment, en el lloc del director. Tot començar ja a principi de curs on ja es decideix gairebé el repertori i es comencen a organitzar totes les coses que cal tenir en compte per al dia del concert. No és fàcil escollir repertori: religiós? Sembla obvi que sí, però... Cançons molt conegudes (la pastora Caterina, el Rabadà...) o d'autor, o tradicionals poc conegudes? La posada en escena també sembla ja dictada per la tradició: les barretines, samarres, els panderos i les xinxines. Uns que fan de pastorets i porten cistells amb ofrenes. Els petits, facin el que facin faran caure la baba a tots els assistens de la sala. Com a director és una experiència una mica estranya si el teu primer concert dirigeixes petits. Surten a l'escenari com poden. Uns adormits, d'altres més nerviosos... amb poca consciència del que estan fent. Mira que els has parlat sobre què és un concert, com hem d'estar dalt l'escenari. Les mans al darrere, els ulls al director, cantar molt bé, escoltar el piano i els altres nens... No s'hi val a saludar els pares, encara que ells ho facin.
-He de fer un incís per explicar que en l'últim concert de Nadal del cor, un director va haver de demanar a mig concert que, si us plau, els pares no s'aixequessin per a fer fotos i vinguéssin a primera fila com uns posseïts per a immortalitzar amb càmeres de foto i vídeo aquell moment en què el nen es fica el dit al nas, fa playback, la nena es puja les faldilles refilant alguna nota o si hi ha sort està una mica al cas del que passa. Veure aquest espectacle era força xocant i de segur que per als nens devia ser traumatitzant. Vam haver de demanar que cadascú es quedés al seu lloc. Que una directora ja feia les fotos i les penjaríem al blog. Que simplement seiessin i disfrutessin del directe i deixessin ser protagonistes aquells que s'ho mereixien per la feina feta. I perquè els tocava a ells, què carai!-

Els nervis de sortir davant d'un grup que has fet crèixer durant un any hi són sempre. Ells confien en tu i tu en ells. Hem fet molta feina i ben feta. Cal recordar-los quatre coses abans de pujar: alguna lletra, que les files surtin en ordre, algun gest que hem decidit a l'assaig general i... que s'ho passin bé, que ho facin molt bé, molt bé, que els pares estaran molt contents. Que em mirin tota l'estona que jo els ajudo a somriure fent alguna ganyota, aprofitant que estic d'esquena als pares! Els assajos generals són imprescindibles en aquests casos. Les entrades i sortides, l'ordre, l'acompanyament de piano o percussió, totes les lletres de dalt a baix sigui en la llengua que sigui... Resistència de memòria, concentració, actitud, controlar l'energia, etc.

Canten tots els grups, des dels petits fins als grans, els joves, els més grans i el cor professional de la casa. Després tots conjuntament. Qui dirigeix el grup sencer (unes 400 persones, sense exagerar)? Cal pensar el repertori comú i com es distribueix. Que pels petits sigui clar, res de ara sí, ara no. Dues primeres estrofes i totes les tornades, més clar que l'aigua. Les altres estrofes les repartim entre Sinera, La Fuga, Cantiga i Vent del Nord (Ponent i Gregal, dos enormes cors de més de cinquanta cadascun!!). Dones soles, homes, contracants, tornades tutti per no embolicar.

Al final queden els agraïments del públic, famílies, exdirectors, altres cantaires de la casa. Recollir tot el material, donar les gràcies a tothom, fins aviat. Arribes a casa a quarts de tres, encara vestit de negre, amb les flors que gairebé no s'aguanten, quin mal als peus aquestes sabates. T'escarxofes al sofà (perquè en moments així un no s'asseu, s'escarxofa) i t'adones que realment has estat moltes hores dreta i amb l'adrenalina a tope perquè tot estigui al seu lloc i vagi bé, perquè tot sigui el més fàcil possible per les famílies i per als cantaires. Però seguim, que al proper assaig ja cal començar repertori nou...


Per si algú vol donar un cop d'ull... http://coralinfantilelvirolet.blogspot.com.es/