Havien insistit molt
perquè anés a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves que
fan un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres
músics, és tot el que m’havien dit. Es van apagar els llums i
l’espectacle va anar tot rodat des del principi fins al final. El
vaig viure amb molta intensitat des de la meva cadira de públic,
volent participar a l’escenari des el primer silenci entre el
xivarri del públic i el primer so musical.
Em vaig adonar que no es
tractava d’una coral com les que coneixia fins aleshores, amb un
recull de cançonetes tradicionals per omplir repertori, ans el
contrari: un espectacle rodó on tot estava cohesionat i justificat.
El repertori inclou
cançons majoritàriament estròfiques, que expliquen històries que
trobem sovint com el mite de la transformació (on ella és
perseguida pel seu amant i perquè ell no l'atrapi es converteix en
ocell, peix de la mar, herba... sense poder escapar perquè l'amant
es converteix de seguida en caçador, pescador, la terra), històries
d'enganys, noies que esperen els seus marits, alguna cançó de bres.
Un conjunt de veus femenines (cantant a una, dues, tres, quatre veus)
acompanyats per un contrabaix, un acordió i percussió (de vegades
una guitarra substitueix l'acordió). Els arranjaments són molt
frescos i vius, fets pels mateixos instrumentistes que de tant en
tant deixen els instruments i acompanyen cantant el cor: alguna
corranda improvisada, bordons, percussió corporal... Les noies dalt
de l'escenari canten, ballen, piquen de mans, es mouen i sobretot
riuen i transmeten pels ulls. Arriba passió, bon gust, felicitat per
aquells moments tan bonics, amor (vers tot el que estan fent: les
històries que expliquen, les harmonies que canten, el ritme que
piquen amb les mans i els peus...) i sobretot molta energia.
Aquelles noies cantaven molt segures i contentes malgrat (malgrat?) ser només 13. Es miraven entre elles, reien, una complicitat increïble flotava per l'escenari i es repartia com si fos encens per la sala. La idea de "compartir" s'havia materialitzat aquell diumenge a la tarda.
De seguida em vaig posar
en contacte amb qui calgués per anar a cantar en aquell cor. Per
sentir i transmetre aquella passió, aquella alegria! No es requereix
d’estudis musicals ni de cant, em van dir. Fabulós. Només calia
que en tinguessis ganes.
I així mateix als
assajos vaig poder comprovar com de fresc era aquell cor sense
obsessions per l’afinació, les preocupacions de núvols a les
cordes vocals, les diferències entre sopranos i contralts... però
en canvi, amor per allò que feien! I això sí, amb la consciència
d’un director que té l’orella molt ben posada, i uns músics
meravellosos que posen el toc musical allà on les veus hi deixen els
seus cors.
Vaig insistir molt perquè
vinguessin a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves, que fan
un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres músics,
és tot el que vaig dir. Es van apagar els llums i l’espectacle va
anar tot rodat, des del principi fins al final. I aquest cop també
el vaig viure amb molta intensitat, participant a l’escenari des el
primer silenci entre el xivarri del públic i el primer so musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada