Música per a ells i per a nosaltres (III)

Així que decidim, a més de regalar-lo a la llar d'infants, donar-lo a tothom qui el vulgui. De seguida ens vénen al cap famílies amb fills petits a qui els podria agradar. Cadascú pel seu compte anem fent còpies amb la caràtula i tot i sovint alguna dedicatòria. D'aquests coneguts en van sortint encara més, i coneguts de coneguts, i familiars de coneguts i... que han sentit el CD i també el volen. I amics que no tenen fills però els agrada escoltar música, coneixen alguna cançó i per la raó que sigui volen el CD. No són més de dotze minuts de música però és agradable, diuen que els relaxa.

La meva teoria és que el que agrada és que està fet amb poques pretensions. És molt proper, ja que en realitat són dues veus femenines acompanyades per una guitarra, sense grans parafernàlies. La situació que es pot crear a casa escoltant aquesta música és com si el pare o la mare agafessin la guitarra i es posessin a tocar i a cantar allà mateix. I els que no tenen nens, potser senzillament els transporta en un món honest, transparent, sense complicacions. En realitat són dotze minuts, no més, en els quals petites melodies, cadascuna al seu moment, cantada a la manera que la pròpia música ens va demanar en aquell moment, omplen l'espai de l'habitació. Jo l'escolto en aquelles estones entre fer una cosa i una altra.

(fragment del meu diari personal)

“Escolto el cançoner de bressol i em tranquil·litza. Reconec la meva veu amb calma, la de la Gisela, la guitarra d'en Pau, reconec l'espai, els acords, la gravació. La posta de sol que va fer aquell dissabte. Però reconec sobretot les veus. Sentir la meva veu cantant, no sé gaire per quina raó, em tranquil·litza. Em torna una mica a lloc. És com si respirés fons i estigués més en pau amb mi mateixa. Sento com si cantés per dins.”

Penjo un parell o tres de temes perquè us feu una idea de tot això que explico: us convido a imaginar-vos tots els moments del projecte que he anat descrivint.

Aquí teniu, doncs, Mare, mareta, L'oreneta i l'escarabat, Ball manetes i Noninó.

I aquí teniu la presentació que va fer la Gisela, esquematitza algunes de les idees (el seu blog és http://giselalight.blogspot.com)

I tan aviat com tinguem les idees una mica clares ens animarem a gravar el segon volum...

Concerts de Nadal (I)

Què us n'he de dir que no sapigueu de primera mà?

Des dels tres anys que fa que sóc directora d'un cor infantil que visc aquest aconteixement prestant una gran atenció a les vivències que experimenten tots els que hi participen: els directors, pianistes, organitzadors, etc.; els cantaires; els familiars i el públic en general. M'agrada fixar-m'hi i imaginar com ho viu cadascú perquè jo he estat en els tres llocs i reconec les tres maneres de rebre un acte tan curiosament important com és el concert de Nadal, en aquest cas d'un cor infantil.

Com a cantaire: és el primer lloc que he ocupat d'entre aquests tres que he anomenat i diria que el més emocionant. Quan ets ben petit tens ben poca consciència del que està passant al teu voltant. No existeix la sensació d'una continuitat entre els assajos, les setmanes, els dimarts... simplement els dies passen, uns d'ells vas a la coral, cantes, últimament cançons de Nadal. La paraula Nadal s'està repetint sovint des de fa algunes setmanes: a l'escola, a casa, a la coral, a l'escola de música... El director us explica què és un concert i què haurem de fer. De sobte, ve un pianista a tocar, ens ajuntem amb els mitjans i els grans i resulta que tothom se sap les mateixes cançons, quina gràcia, sona molt!! Com canten, tu... 

Van passant els anys i la repetició de la dinàmica del curs fa la seva feina: el concert de Nadal es converteix en una rutina i ja no et sorprèn tot allò sinó que recau certa responsabilitat sobre cadascú del cor: concentració, assaig general, recordar lletres, quan treiem les panderetes i les barretines, com entrem i sortim de l'escenari, consciència de culminació de la feina feta durant aquest trimestre... Quan formes part del grup de grans això s'intensifica però a més hi ha consciència de ser el referent dels petits, cantar a veus, actitud activa, encara més concentració, més responsabilitat que exigeix el repertori més difícil... i aquest concert no és tan una culminació de la feina feta aquests mesos sinó un punt d'inflexió en el treball de tot el curs: seguirem treballant...

Sempre és una satisfacció. Hi ha nervis, com més gran ets més en passes. Cada cop hi ha més consciència del que significa el concert de Nadal, per la coral, pel grup, per la família, pels actes de Nadal al poble, per la tradició... hi ha coses que ja no cal que te les expliquin: ens canviarem a la rectoria, farem escalfament a tal lloc, tenim reservats els bancs de la dreta, aneu abrigats que a l'església hi farà fred. Les cançons comunes te les saps de memòria, la diferència és que de petit feies la melodia i només cantaves les dues primeres lletres, més aviat sols (el director s'ajupia i senties al clatell els ulls entendrits de la resta de cantaires, molt més grans que tu); de més gran t'ensenyen contracants, segones veus, més lletres i aleshores ets tu qui mires els petits com canten solets la primera lletra. 

Encara et soprèn quan a la tercera o quarta lletra entra el cor mixte, el més gran de tots, amb els homes cantant el La-la-la o Don-don-don. Després d'Els àngels allà la Glòria, venia el moment més emocionant i alhora estrany del concert: l'Adeste Fideles. De petit t'inventes la lletra perquè el llatí equival al xinès, simplement obres i tanques la boca al·lucinant amb tot el que està passant al teu voltant. De més gran ja cantes en llatí i l'estrofa en català i no pots evitar somriure i cantar amb la boca ben oberta quan el director, damunt d'un tamboret perquè el vegi tota l'església plena de gom a gom, es gira cap al públic i tothom canta. Veus els avis i les àvies, els pares i les mares cantant emocionats el mateix que tu has assajat aquests dies... com saben la cançó? És un misteri, però se la saben de dalt a baix i disfruten molt. Els germans petits que estan amb els pares al públic, que ja estaven cansats d'un concert llarguíssim, de cop emmudeixen. 

Després de molts anys de fer el tradicional concert de Nadal, aquest moment exigeix una certa contenció per part d'un mateix per aguantar aquella llàgrima... traïdora. Traïdora perquè has adquirit una visió una mica crítica vers la vida, vers tot: la coral, la celebració del Nadal, les tradicions que es repeteixen igual cada any, la religió, la manera de viure en un poble força petit on cada any tot segueix igual que l'anterior, la família, l'amistat, etc., i ja sabem que per Nadal totes aquestes coses s'intensifiquen... aquesta fredor més pròpia de l'adolescència es veu traïda per l'emoció que comença amb un calfred i acaba amb escalfor a les galtes en el moment en què el director es gira cap al públic i sona un Adeste Fideles més aviat desafinat (podries comptar com a mínim unes cinc o sis veus dins les corals més tot el públic cantant a ple pulmó) però molt i molt sonor.

Sense desvestir-te, vas a saludar els avis i tiets que estan encantadíssims. Surts a la placeta a jugar amb els altres o t'acomiades, esperes que surtin tots els grans i s'hagin desitjat bones festes entre ells i marxem cantant cap a casa, compartint camí amb altres famílies. Ha estat una tarda llarga, plena d'emocions. El primer assaig després de festes serà ben especial, alguna cosa haurà canviat en cada cantaire i en el grup.

Música per a ells i per a nosaltres (II)

Ja tenim la sel·lecció. No cal pensar gaire en com anirà la resta: bufar i fer ampolles. Ens posem d'acord amb les versions (tan pel que fa a la lletra com la melodia). M'encarrego de triar tons, harmonia, algunes segones veus i ja ho tenim. Només cal trobar un dia que ens vagi bé a tots quatre: la Gisela, en Pau, l'Arnau i jo. Tant sols va caldre que la Gisela els digués “volem gravar unes cançons amb la Magalí” i amb la més bona qualitat i encara més bona voluntat hi van col·laborar. I amb la confiança, la facilitat i la llibertat de la qual parlava a la primera entrada del blog vam començar a gravar.

Silenci absolut, en Pau va creant les bases perfectes amb la guitarra: tempo, caràcter, algunes notes de la línia melòdica, perquè la Gisela i jo hi cantem. Afegim veus tot parlant d’algunes lletres i versions que encara ballen, mentre l’Arnau va afegint pistes i equilibrant el so...

Després d'unes hores comentem la jugada relaxadament mentre sopem un bon pa amb pernil a casa la Gisela. Podem seguir l'endemà però sorgeixen idees al moment així que decidim tornar a ca'ls Figueres i seguir. Mentre gravem Ball manetes un tro espetega sobre els nostres caps. El xàfec no es fa esperar. Són la una de matinada però ens resistim al fortíssim so de la pedregada: aïllem l'espai com podem, amb coixins i mantes davant del micro, darrere la Gisela, a la finestra... Tots tenim les mans ocupades... qui posarà REC?

Quan anem a dormir, estem cansades, però amb la Gisela no podem evitar parlar de com està anant tot això: és tan increïblement fàcil i natural que sembla mentida, no puc pensar en la setmana passada ni en la que ve, només existeix aquest cap de setmana a Sant Esteve de Palautordera i el nostre projecte en el que creiem fermament totes dues.

L'endemà al matí acabem la feina. La Marina ve a l'estudi amb la càmera i fa fotos. Amb aquesta fantàstica naturalitat amb la qual està passant tot, la Marina s'ofereix per fer el disseny gràfic del CD.

Marxo del poble havent gravat totes les veus, ara qui té feina és l'Arnau: equilibrar volums, escurçar esses de final de paraula, tallar i enganxar fragments, afegir el baix elèctric, unes trompes amb el teclat... una feina molt bona! En els dos o tres dies següents ja rebo per mail totes les cançons acabades i el disseny de la caràtula. La Gisela fa una proposta d'ordre basant-se en el seu sentit comú i la seva experiència musical (força temps més tard ha descobert que aquest ordre corresponia inconscientment a un equilibri entre les cançons, ja sigui per temàtica, tipus de melodia, caràcter, etc.). El CD està llest!

Ara què en fem? La por de portar-lo a la llar d'infants i que no li facin ni cas ens fa dubtar...