13 cançons d'aquí a la vora. Cor de noies de matadepera

Havien insistit molt perquè anés a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves que fan un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres músics, és tot el que m’havien dit. Es van apagar els llums i l’espectacle va anar tot rodat des del principi fins al final. El vaig viure amb molta intensitat des de la meva cadira de públic, volent participar a l’escenari des el primer silenci entre el xivarri del públic i el primer so musical.

Em vaig adonar que no es tractava d’una coral com les que coneixia fins aleshores, amb un recull de cançonetes tradicionals per omplir repertori, ans el contrari: un espectacle rodó on tot estava cohesionat i justificat.

El repertori inclou cançons majoritàriament estròfiques, que expliquen històries que trobem sovint com el mite de la transformació (on ella és perseguida pel seu amant i perquè ell no l'atrapi es converteix en ocell, peix de la mar, herba... sense poder escapar perquè l'amant es converteix de seguida en caçador, pescador, la terra), històries d'enganys, noies que esperen els seus marits, alguna cançó de bres. Un conjunt de veus femenines (cantant a una, dues, tres, quatre veus) acompanyats per un contrabaix, un acordió i percussió (de vegades una guitarra substitueix l'acordió). Els arranjaments són molt frescos i vius, fets pels mateixos instrumentistes que de tant en tant deixen els instruments i acompanyen cantant el cor: alguna corranda improvisada, bordons, percussió corporal... Les noies dalt de l'escenari canten, ballen, piquen de mans, es mouen i sobretot riuen i transmeten pels ulls. Arriba passió, bon gust, felicitat per aquells moments tan bonics, amor (vers tot el que estan fent: les històries que expliquen, les harmonies que canten, el ritme que piquen amb les mans i els peus...) i sobretot molta energia. 

Aquelles noies cantaven molt segures i contentes malgrat (malgrat?) ser només 13. Es miraven entre elles, reien, una complicitat increïble flotava per l'escenari i es repartia com si fos encens per la sala. La idea de "compartir" s'havia materialitzat aquell diumenge a la tarda.

De seguida em vaig posar en contacte amb qui calgués per anar a cantar en aquell cor. Per sentir i transmetre aquella passió, aquella alegria! No es requereix d’estudis musicals ni de cant, em van dir. Fabulós. Només calia que en tinguessis ganes.

I així mateix als assajos vaig poder comprovar com de fresc era aquell cor sense obsessions per l’afinació, les preocupacions de núvols a les cordes vocals, les diferències entre sopranos i contralts... però en canvi, amor per allò que feien! I això sí, amb la consciència d’un director que té l’orella molt ben posada, i uns músics meravellosos que posen el toc musical allà on les veus hi deixen els seus cors.

Vaig insistir molt perquè vinguessin a escoltar aquell concert. Un cor de noies joves, que fan un repertori tradicional amb arranjaments divertits i tres músics, és tot el que vaig dir. Es van apagar els llums i l’espectacle va anar tot rodat, des del principi fins al final. I aquest cop també el vaig viure amb molta intensitat, participant a l’escenari des el primer silenci entre el xivarri del públic i el primer so musical.

http://www.youtube.com/watch?v=oCGiQVBUii4

http://www.myspace.com/cordenoiesdematadepera

Concerts de Nadal (II)

Ara em trobo en un altre lloc dins el mateix esdeveniment, en el lloc del director. Tot començar ja a principi de curs on ja es decideix gairebé el repertori i es comencen a organitzar totes les coses que cal tenir en compte per al dia del concert. No és fàcil escollir repertori: religiós? Sembla obvi que sí, però... Cançons molt conegudes (la pastora Caterina, el Rabadà...) o d'autor, o tradicionals poc conegudes? La posada en escena també sembla ja dictada per la tradició: les barretines, samarres, els panderos i les xinxines. Uns que fan de pastorets i porten cistells amb ofrenes. Els petits, facin el que facin faran caure la baba a tots els assistens de la sala. Com a director és una experiència una mica estranya si el teu primer concert dirigeixes petits. Surten a l'escenari com poden. Uns adormits, d'altres més nerviosos... amb poca consciència del que estan fent. Mira que els has parlat sobre què és un concert, com hem d'estar dalt l'escenari. Les mans al darrere, els ulls al director, cantar molt bé, escoltar el piano i els altres nens... No s'hi val a saludar els pares, encara que ells ho facin.
-He de fer un incís per explicar que en l'últim concert de Nadal del cor, un director va haver de demanar a mig concert que, si us plau, els pares no s'aixequessin per a fer fotos i vinguéssin a primera fila com uns posseïts per a immortalitzar amb càmeres de foto i vídeo aquell moment en què el nen es fica el dit al nas, fa playback, la nena es puja les faldilles refilant alguna nota o si hi ha sort està una mica al cas del que passa. Veure aquest espectacle era força xocant i de segur que per als nens devia ser traumatitzant. Vam haver de demanar que cadascú es quedés al seu lloc. Que una directora ja feia les fotos i les penjaríem al blog. Que simplement seiessin i disfrutessin del directe i deixessin ser protagonistes aquells que s'ho mereixien per la feina feta. I perquè els tocava a ells, què carai!-

Els nervis de sortir davant d'un grup que has fet crèixer durant un any hi són sempre. Ells confien en tu i tu en ells. Hem fet molta feina i ben feta. Cal recordar-los quatre coses abans de pujar: alguna lletra, que les files surtin en ordre, algun gest que hem decidit a l'assaig general i... que s'ho passin bé, que ho facin molt bé, molt bé, que els pares estaran molt contents. Que em mirin tota l'estona que jo els ajudo a somriure fent alguna ganyota, aprofitant que estic d'esquena als pares! Els assajos generals són imprescindibles en aquests casos. Les entrades i sortides, l'ordre, l'acompanyament de piano o percussió, totes les lletres de dalt a baix sigui en la llengua que sigui... Resistència de memòria, concentració, actitud, controlar l'energia, etc.

Canten tots els grups, des dels petits fins als grans, els joves, els més grans i el cor professional de la casa. Després tots conjuntament. Qui dirigeix el grup sencer (unes 400 persones, sense exagerar)? Cal pensar el repertori comú i com es distribueix. Que pels petits sigui clar, res de ara sí, ara no. Dues primeres estrofes i totes les tornades, més clar que l'aigua. Les altres estrofes les repartim entre Sinera, La Fuga, Cantiga i Vent del Nord (Ponent i Gregal, dos enormes cors de més de cinquanta cadascun!!). Dones soles, homes, contracants, tornades tutti per no embolicar.

Al final queden els agraïments del públic, famílies, exdirectors, altres cantaires de la casa. Recollir tot el material, donar les gràcies a tothom, fins aviat. Arribes a casa a quarts de tres, encara vestit de negre, amb les flors que gairebé no s'aguanten, quin mal als peus aquestes sabates. T'escarxofes al sofà (perquè en moments així un no s'asseu, s'escarxofa) i t'adones que realment has estat moltes hores dreta i amb l'adrenalina a tope perquè tot estigui al seu lloc i vagi bé, perquè tot sigui el més fàcil possible per les famílies i per als cantaires. Però seguim, que al proper assaig ja cal començar repertori nou...


Per si algú vol donar un cop d'ull... http://coralinfantilelvirolet.blogspot.com.es/

Música per a ells i per a nosaltres (III)

Així que decidim, a més de regalar-lo a la llar d'infants, donar-lo a tothom qui el vulgui. De seguida ens vénen al cap famílies amb fills petits a qui els podria agradar. Cadascú pel seu compte anem fent còpies amb la caràtula i tot i sovint alguna dedicatòria. D'aquests coneguts en van sortint encara més, i coneguts de coneguts, i familiars de coneguts i... que han sentit el CD i també el volen. I amics que no tenen fills però els agrada escoltar música, coneixen alguna cançó i per la raó que sigui volen el CD. No són més de dotze minuts de música però és agradable, diuen que els relaxa.

La meva teoria és que el que agrada és que està fet amb poques pretensions. És molt proper, ja que en realitat són dues veus femenines acompanyades per una guitarra, sense grans parafernàlies. La situació que es pot crear a casa escoltant aquesta música és com si el pare o la mare agafessin la guitarra i es posessin a tocar i a cantar allà mateix. I els que no tenen nens, potser senzillament els transporta en un món honest, transparent, sense complicacions. En realitat són dotze minuts, no més, en els quals petites melodies, cadascuna al seu moment, cantada a la manera que la pròpia música ens va demanar en aquell moment, omplen l'espai de l'habitació. Jo l'escolto en aquelles estones entre fer una cosa i una altra.

(fragment del meu diari personal)

“Escolto el cançoner de bressol i em tranquil·litza. Reconec la meva veu amb calma, la de la Gisela, la guitarra d'en Pau, reconec l'espai, els acords, la gravació. La posta de sol que va fer aquell dissabte. Però reconec sobretot les veus. Sentir la meva veu cantant, no sé gaire per quina raó, em tranquil·litza. Em torna una mica a lloc. És com si respirés fons i estigués més en pau amb mi mateixa. Sento com si cantés per dins.”

Penjo un parell o tres de temes perquè us feu una idea de tot això que explico: us convido a imaginar-vos tots els moments del projecte que he anat descrivint.

Aquí teniu, doncs, Mare, mareta, L'oreneta i l'escarabat, Ball manetes i Noninó.

I aquí teniu la presentació que va fer la Gisela, esquematitza algunes de les idees (el seu blog és http://giselalight.blogspot.com)

I tan aviat com tinguem les idees una mica clares ens animarem a gravar el segon volum...

Concerts de Nadal (I)

Què us n'he de dir que no sapigueu de primera mà?

Des dels tres anys que fa que sóc directora d'un cor infantil que visc aquest aconteixement prestant una gran atenció a les vivències que experimenten tots els que hi participen: els directors, pianistes, organitzadors, etc.; els cantaires; els familiars i el públic en general. M'agrada fixar-m'hi i imaginar com ho viu cadascú perquè jo he estat en els tres llocs i reconec les tres maneres de rebre un acte tan curiosament important com és el concert de Nadal, en aquest cas d'un cor infantil.

Com a cantaire: és el primer lloc que he ocupat d'entre aquests tres que he anomenat i diria que el més emocionant. Quan ets ben petit tens ben poca consciència del que està passant al teu voltant. No existeix la sensació d'una continuitat entre els assajos, les setmanes, els dimarts... simplement els dies passen, uns d'ells vas a la coral, cantes, últimament cançons de Nadal. La paraula Nadal s'està repetint sovint des de fa algunes setmanes: a l'escola, a casa, a la coral, a l'escola de música... El director us explica què és un concert i què haurem de fer. De sobte, ve un pianista a tocar, ens ajuntem amb els mitjans i els grans i resulta que tothom se sap les mateixes cançons, quina gràcia, sona molt!! Com canten, tu... 

Van passant els anys i la repetició de la dinàmica del curs fa la seva feina: el concert de Nadal es converteix en una rutina i ja no et sorprèn tot allò sinó que recau certa responsabilitat sobre cadascú del cor: concentració, assaig general, recordar lletres, quan treiem les panderetes i les barretines, com entrem i sortim de l'escenari, consciència de culminació de la feina feta durant aquest trimestre... Quan formes part del grup de grans això s'intensifica però a més hi ha consciència de ser el referent dels petits, cantar a veus, actitud activa, encara més concentració, més responsabilitat que exigeix el repertori més difícil... i aquest concert no és tan una culminació de la feina feta aquests mesos sinó un punt d'inflexió en el treball de tot el curs: seguirem treballant...

Sempre és una satisfacció. Hi ha nervis, com més gran ets més en passes. Cada cop hi ha més consciència del que significa el concert de Nadal, per la coral, pel grup, per la família, pels actes de Nadal al poble, per la tradició... hi ha coses que ja no cal que te les expliquin: ens canviarem a la rectoria, farem escalfament a tal lloc, tenim reservats els bancs de la dreta, aneu abrigats que a l'església hi farà fred. Les cançons comunes te les saps de memòria, la diferència és que de petit feies la melodia i només cantaves les dues primeres lletres, més aviat sols (el director s'ajupia i senties al clatell els ulls entendrits de la resta de cantaires, molt més grans que tu); de més gran t'ensenyen contracants, segones veus, més lletres i aleshores ets tu qui mires els petits com canten solets la primera lletra. 

Encara et soprèn quan a la tercera o quarta lletra entra el cor mixte, el més gran de tots, amb els homes cantant el La-la-la o Don-don-don. Després d'Els àngels allà la Glòria, venia el moment més emocionant i alhora estrany del concert: l'Adeste Fideles. De petit t'inventes la lletra perquè el llatí equival al xinès, simplement obres i tanques la boca al·lucinant amb tot el que està passant al teu voltant. De més gran ja cantes en llatí i l'estrofa en català i no pots evitar somriure i cantar amb la boca ben oberta quan el director, damunt d'un tamboret perquè el vegi tota l'església plena de gom a gom, es gira cap al públic i tothom canta. Veus els avis i les àvies, els pares i les mares cantant emocionats el mateix que tu has assajat aquests dies... com saben la cançó? És un misteri, però se la saben de dalt a baix i disfruten molt. Els germans petits que estan amb els pares al públic, que ja estaven cansats d'un concert llarguíssim, de cop emmudeixen. 

Després de molts anys de fer el tradicional concert de Nadal, aquest moment exigeix una certa contenció per part d'un mateix per aguantar aquella llàgrima... traïdora. Traïdora perquè has adquirit una visió una mica crítica vers la vida, vers tot: la coral, la celebració del Nadal, les tradicions que es repeteixen igual cada any, la religió, la manera de viure en un poble força petit on cada any tot segueix igual que l'anterior, la família, l'amistat, etc., i ja sabem que per Nadal totes aquestes coses s'intensifiquen... aquesta fredor més pròpia de l'adolescència es veu traïda per l'emoció que comença amb un calfred i acaba amb escalfor a les galtes en el moment en què el director es gira cap al públic i sona un Adeste Fideles més aviat desafinat (podries comptar com a mínim unes cinc o sis veus dins les corals més tot el públic cantant a ple pulmó) però molt i molt sonor.

Sense desvestir-te, vas a saludar els avis i tiets que estan encantadíssims. Surts a la placeta a jugar amb els altres o t'acomiades, esperes que surtin tots els grans i s'hagin desitjat bones festes entre ells i marxem cantant cap a casa, compartint camí amb altres famílies. Ha estat una tarda llarga, plena d'emocions. El primer assaig després de festes serà ben especial, alguna cosa haurà canviat en cada cantaire i en el grup.

Música per a ells i per a nosaltres (II)

Ja tenim la sel·lecció. No cal pensar gaire en com anirà la resta: bufar i fer ampolles. Ens posem d'acord amb les versions (tan pel que fa a la lletra com la melodia). M'encarrego de triar tons, harmonia, algunes segones veus i ja ho tenim. Només cal trobar un dia que ens vagi bé a tots quatre: la Gisela, en Pau, l'Arnau i jo. Tant sols va caldre que la Gisela els digués “volem gravar unes cançons amb la Magalí” i amb la més bona qualitat i encara més bona voluntat hi van col·laborar. I amb la confiança, la facilitat i la llibertat de la qual parlava a la primera entrada del blog vam començar a gravar.

Silenci absolut, en Pau va creant les bases perfectes amb la guitarra: tempo, caràcter, algunes notes de la línia melòdica, perquè la Gisela i jo hi cantem. Afegim veus tot parlant d’algunes lletres i versions que encara ballen, mentre l’Arnau va afegint pistes i equilibrant el so...

Després d'unes hores comentem la jugada relaxadament mentre sopem un bon pa amb pernil a casa la Gisela. Podem seguir l'endemà però sorgeixen idees al moment així que decidim tornar a ca'ls Figueres i seguir. Mentre gravem Ball manetes un tro espetega sobre els nostres caps. El xàfec no es fa esperar. Són la una de matinada però ens resistim al fortíssim so de la pedregada: aïllem l'espai com podem, amb coixins i mantes davant del micro, darrere la Gisela, a la finestra... Tots tenim les mans ocupades... qui posarà REC?

Quan anem a dormir, estem cansades, però amb la Gisela no podem evitar parlar de com està anant tot això: és tan increïblement fàcil i natural que sembla mentida, no puc pensar en la setmana passada ni en la que ve, només existeix aquest cap de setmana a Sant Esteve de Palautordera i el nostre projecte en el que creiem fermament totes dues.

L'endemà al matí acabem la feina. La Marina ve a l'estudi amb la càmera i fa fotos. Amb aquesta fantàstica naturalitat amb la qual està passant tot, la Marina s'ofereix per fer el disseny gràfic del CD.

Marxo del poble havent gravat totes les veus, ara qui té feina és l'Arnau: equilibrar volums, escurçar esses de final de paraula, tallar i enganxar fragments, afegir el baix elèctric, unes trompes amb el teclat... una feina molt bona! En els dos o tres dies següents ja rebo per mail totes les cançons acabades i el disseny de la caràtula. La Gisela fa una proposta d'ordre basant-se en el seu sentit comú i la seva experiència musical (força temps més tard ha descobert que aquest ordre corresponia inconscientment a un equilibri entre les cançons, ja sigui per temàtica, tipus de melodia, caràcter, etc.). El CD està llest!

Ara què en fem? La por de portar-lo a la llar d'infants i que no li facin ni cas ens fa dubtar...

Música per a ells i per a nosaltres (part 1)

El dia que em va trucar la Gisela dient-me “en aquesta guarderia no tenen ni un CD, no canten, no ballen... no hi ha música!!” vam tenir clar totes dues que havíem d'actuar. Ella estava fent pràctiques d'Educació Infantil en una guarderia de Barcelona (no direm el nom, per no comprometre ningú...) amb l'objectiu acadèmic de poder veure com els continguts teòrics de les assignatures del grau existeixen realment a les aules, com aquelles persones que han estudiat anteriorment el que ella estudia ara han rebut els coneixements i, sobretot, tenen l'experiència en el camp. Ella havia de trobar a la guarderia el contacte amb els infants per a poder desenvolupar tot allò que havia llegit, investigat, especulat, sobre tot el que s'havia preguntat. I, horroritzada a més no poder, se n'adonà que res de res. Ni joguines, ni contes... però el més preocupant: ni música. La única cançó que es podia escoltar a la guarderia era el Waka Waka durant la migdiada. Evidentment, un dia que ella, espontàniament, va cantar una cançó a un nen que es gronxava, tots els infants de cop i volta se li van acostar amb la boca i els ulls més oberts que plats.

De seguida engegem el projecte. Tots els nens han de poder cantar, sentir música, ballar-la... o no? És clar que sí, això no ho dubtem. Pensem que gravarem algunes cançons infantils i ella portarà el CD a la guarderia per poder fer alguna sessió de música. Quines cançons gravem? Comencem a refrescar memòria, cadascuna fa una llista de les cançons que recorda de la infància. Faig un parell de trucades als pares perquè exprimeixin un moment el cervell i, en comparar les llistes, és molt bonic veure que hi ha cançons que les dues vam cantar de menudetes (casualitat o tipus d'infància semblant: Xescu Boix) i d'altres que no coneixem. “Aquesta no pot faltar, és molt bonica”. Ens preguntem per què en recordem algunes amb més afecte i d'altres a les que no hi donem tanta importància. Ens la cantaven per anar a dormir? Ens la cantava algú concret a qui teníem molta estima o potser tenia una veu especial? O hi feia algun joc?

Estudiar per tocar o tocar per estudiar?

Sovint, entre classes, assajos, trajectes, arpegis, nits mal dormides, bolos mal pagats... em pregunto si estudiar música en aquesta societat és “allò tan bonic”, tal com ho descriu la gent que no està relacionada amb el món de la música quan tu expliques el que estudies. Estudiar música és un privilegi o un sacrifici? Som afortunats o fem el paperina? Vivim per la música o malvivim per la música?

Vaig plantejar-me molt seriosament això quan, fa un parell d'anys, vaig conèixer un músic senegalès. En saber que jo volia estudiar música (més del que ja sabia? Si des de petita era música, per què volia estudiar més?) i va buscar la meva complicitat parlant-me de lo bonic que era fer música. Que calma els nervis. Soluciona els problemes. Tranquil·litza l'ambient. Crea amistat. Amoroseix l'ànima. Aquell dia faltava una setmana per a l'inici de les proves d'accés a l'ESMuC i vaig pensar que en el nostre sistema la música és precisament el contrari de tot el que ell explicava. Em vaig adonar que hi havia alguna cosa que fallava.

Si comptem totes les hores que ens passem tocant el nostre instrument en surten moltíssimes. Escales, cops d'arc, apregis, el so, l'articulació, tonalitats extravagants, estudis que posen al límit les nostres capacitats tècniques, concerts, concertinos, capritxos... Espera, també assagem amb el grup de cambra... oh, volia dir amb elS grupS, ja que de fet tenim mil projectes oberts en la recerca d'allò que ens ompli més i d'un espai de creativitat que ens permeti guanyar-nos la vida, mica en mica, amb el que ens agrada (sé que esteu dubtant... però això és un altre tema). També toquem en orquestres, combos, en els cursos, seminaris... Moltes, moltes hores tocant. Però de totes elles, quantes les dediquem a fer música espontàniament? Sense pensar en el resultat. Pel gust de fer-ho. D'acord, sí, ens agrada tocar. Però no em refereixo a això. Estic parlant d'aquelles vivències musicals on la tècnica, el so, les notes, les lletres... no importen en absolut. On no hi ha regles d'harmonia ni de contrapunt: només existeix la pura intuició, la llibertat per imaginar i per inventar, jugar amb la música, recordar... Tots aquells coneixements que hem anat adquirint aquí ens serveixen per alliberar-nos, investigar.

Se senten frases de l'estil...

• “Com començava aquella...?”

• “Espera, en quin to estàs?”

Se senten segones veus.

• “Solo de shaker!”

I tu sacseges l'instrument que acabes d'improvisar amb llenties dins un saler.

• “Tens algun altre instrument per aquí?”

Mig intentes reproduir els acords que recordes.

• “No, no, aquí crec que fa un... Fa, sí, i després... sí, sí, ara Sol...”

La lletra, en anglès, es converteix en un na-na-nà sospitós.

• “Eh, coneixeu aquesta?”

Són aquells moments musicals que omplen. No sona afinat. La lletra no és correcta. Ens mengem una estrofa si el que ens ve de gust és cantar la tornada. Els acords originals no són aquests. Bandes sonores de la infància.
És una estona màgica, de compartir. Un s'oblida per fi de tot allò que el preocupa de la música. Un s'entrega amb sinceritat al que el mou de debò, això és el que ens fa viure la música, no pas l'angoixa d'aconseguir l'èxit en allò reconegut: frustració assegurada. I ningú desitja aquest sentiment! Ha de canviar alguna cosa, més val que hi comencem a pensar.